Esperó de muntanya

ALTRES FITXES DE “La Planta del Mes” PUBLICADES AL PORTAL BIOC

Esperó de muntanya

Per Maria Bosch

Delphinium montanum DC. in Lam. & DC., Fl. Fr. 5: 641 (1815)

Individus de Delphinium montanum (Fotos: esquerra, M. Bosch i dreta, J. López-Pujol)

L’esperó de muntanya (Delphinium montanum, Ranunculaceae) és una espècie perenne, tetraploide, endèmica dels Pirineus orientals, restringida a 9 poblacions (3 de les quals no s’han tornat a trobar recentment) i amenaçada (vulnerable [VU] segons criteris de la UICN de 2001). Tàxon objecte d’estudi per l’equip del BioC des de fa uns 25 anys, des del punt de vista taxonòmic (Blanché, 1991), de biologia reproductiva i diversitat genètica (Bosch, 1999; Simon et al., 2001) i de l’origen de la tetraploïdia (López-Pujol et al., 2007). Ha format part de diversos projectes de recerca entre els quals destaca “Conservación de la biodiversidad en zonas sometidas a impacto del sector turístico y fragmentación de poblaciones. Bases para la gestión de especies amenazadas”, finançat pel Plan Nacional de I+D del Ministeri d’Educació i Ciència.

Descripció

Herba perenne, rizomatosa, amb una soca subterrània desenvolupada. Tiges de (15) 30-50 (90) cm. Les fulles simples, palmades i laciniades formen una roseta basal de la qual, en l’època de floració, es produeixen 1 (2-3) raïms de (3-5) 15-20 (50) flors. De vegades, alguns individus formen rodals compactes amb nombroses tiges floríferes. Les flors, hermafrodites i marcadament zigomorfes, presenten un esperó posterior nectarífer de 11-15 cm. El periant és petaloide de color blau cel (o en ocasions blanc), amb 4 pètals centrals (2 de nectarífers, interns, i 2 de laterals, externs, de color bru fosc i amb un indument ciliar blanc-groguenc). La coloració fosca d’aquestes peces és una particularitat que només es presenta en el subgènere Delphinastrum i que, junt amb la pilositat blanc-groguenca, serveixen de guies de nèctar, recordant la morfologia d’un àpid (síndrome de la bee-flower). El fruit presenta 3 fol·licles densament pubescents que produeixen llavors petites negres subpiramidals, amb petites expansions alades a les arestes.

•    Nombre cromosòmic: tetraploide amb 2n = 32 (Blanché, 1991)
•    Fenologia: floreix entre juliol i agost

Detall de la inflorescència i de les flors de Delphinium montanum (Fotos: M. Bosch)

Taxonomia

Delphinium montanum és una espècie de la família de les Ranunculàcies, endèmica dels Pirineus Orientals, que pertany a la sèrie Montana B. Pawl del subgènere Delphinastrum (DC) Peterm. Així doncs, taxonòmicament està emparentat amb D. dubium B. Pawl. i amb D. oxysepalum Borb. & Pax, endemismes dels Alps i els Càrpats, respectivament. S’ha proposat que les tres espècies provenen d’un avantpassat comú (molt proper a D. elatum) que hauria donat lloc als tres taxons per fragmentació de l’àrea abans de la darrera glaciació (Pawlovsky, 1970). Totes aquestes espècies són tetraploides amb 2n = 32 cromosomes.

Sinònims del nom científic:
Delphinium elatum subsp. montanum (DC.) Nyman
Delphinium elatum var. montanum (DC.) Rouy & Fouc.
Delphinium elatum auct.
Delphinium pyrenaicum Pourr. (nom. inval.)

Distribució geogràfica

L’esperó de muntanya és un endemisme dels Pirineus orientals, principalment de la vora S. i E. de la fossa de la Cerdanya (serra del Cadí i massís del Puigmal), amb extensions fins al Pedraforca i el massís de Madres, cobrint una àrea de 60 km de llargada i uns 15 d’amplada, en territori administrativament espanyol i francès. Es coneix de nou localitats (tres de no retrobades recentment). A la Catalunya autònoma té presència confirmada actual en tres localitats: dues de la serra del Cadí (capçalera de la vall de Bastanist (Cerdanya) i serra Pedregosa (Berguedà)) i una del massís del Puigmal (Coma de l’Orri, vall de Setcases, Ripollès). S’havia observat en una altra localitat del Cadí (Cava, Alt Urgell) no retrobada des del 1985, però insuficientment prospectada i al Pedraforca (Berguedà), població no retrobada des de 1984 i probablement extingida. A la Catalunya del Nord es troba en dues localitats a la serra del Puigmal (vall d’Eina i Cambra d’Ase), una al massís de Madres (Noedes) i una al coll de la Portella de Mantet, no retrobada des de 1896. Les indicacions antigues del massís de Sant Llorenç del Munt, provinents d’una citació de Cadevall de principis del s. XX, són errònies i corresponen en realitat a D. bolosii (Blanché, 1991).

Mapa de les localitats de Delphinium montanum : 1) Bastanist, 2) Els Cortils, 3-4) Vall d’Eina, 5) Coma de l’Orri i 6) Noedes (Font J. López-Pujol)

Imatges de les localitats de Delphinium montanum. Dreta:1)  Bastanist; Esquerra: 6) Noedes. (Fotos: J. López-Pujol)

Imatges de les localitats de Delphinium montanum. Dreta: 2) Els Cortils; Esquerra: 5) Coma de l’Orri. (Fotos: J. López-Pujol)

Imatges de les localitats de Delphinium montanum. 3-4) Vall d’Eina (Fotos: J. López-Pujol)

Hàbitat

Pel que fa a l’ecologia es troba en espais rocosos oberts, entre 1600 i 2200 (2400) m, sobre substrat calcari mòbil, principalment tarteres més o menys estabilitzades (Aquilegio-Xatardietum scabrae) i peus de cingle (Ranunculion thorae). Pot penetrar, en tarteres fixades, a comunitats megafòrbiques (Delphinieto-Trollietum, Adenostylion alliariae). Pot tolerar graus moderats de nitrificació.

Hàbitat de Delphinium montanum:  De dalt a baix, a i b) Serra del Cadí, c) Vall d’Eina (Fotos: M. Bosch)

Pol·linització, reproducció i estratègia vital

Pel que fa als pol·linitzadors, es va realitzar un estudi observacional de 84 períodes diferents de 15 minuts cadascun en dues localitats (Els Cortils, a la serra del Cadí i a la Vall d’Eina) (Bosch, 1999). Es van censar 411 visites. Els pol·linitzadors més freqüents i més efectius van ser els abellots de l’espècie Bombus hortorum hortorum (50 % de les visites), gràcies a la seva llarga probòscide, que els permet assolir el nèctar amagat a l’esperó, i al seu cos robust ,que els permet separar les peces florals i empolsinar-se del pol·len situat sota dels pètals laterals. En canvi, Bombus wurfleini pyrenaicus (9% de les visites), atès que té una probòscide més curta que li limita accedir al nèctar de l’esperó, ha après a foradar externament aquesta peça floral; per tant, actua com a un robador de nèctar, ja que no visita la flor per la via legítima i d’aquesta manera no contacta amb els estams o ho fa de forma més accidental. Tots els exemplars observats van tenir el mateix comportament. Altres pol·linitzadors menys efectius són dípters (diferents espècies de sírfids) (35% de les visites), algunes petites abelles solitàries del gènere Lassioglossum (3,6%), o lepidòpters com l’esfíngid Macroglossum stellatarum (1,8%).

Pol·linitzadors de Delphinium montanum: 1) Bombus hortorum hortorum

Pol·linitzadors de Delphinium montanum: 2) Bombus wurfleini pyrenaicus

Pol·linitzadors de Delphinium montanum: 3) Macroglossum stellatarum 4) sírfid (Fotos: M. Bosch)

Recompenses florals: nèctar i pol·len

Per tal d’atraure els insectes pol·linitzadors, l’esperó de muntanya és capaç de produir recompenses suficients per a la dieta dels insectes visitants. S’ha detectat una producció mitjana de nèctar de 0,9 ± 0,5 µl (m ± SD) per dia i una concentració de sucres, estimada per refractometria, lleugerament superior al 45% (v/v), amb una disminució del volum al llarg de la inflorescència (Bosch, 1999). La flor presenta entre 20-24 estams que produeixen al voltant de 86.000 grans de pol·len per flor.

Mesura del nèctar contingut als esperons per mitjà de micropipetes (Foto: M. Bosch)

Relació pol·len / òvul (P/O)

Aquest paràmetre té un valor mitjà de 2.125 a D. montanum, la qual cosa ens indica, segons Cruden (1977, Evolution 31: 32-46), un sistema reproductiu al·lògam facultatiu. Els resultats de l’estudi del sistemes reproductius, mitjançant l’embossament d’inflorescències en les poblacions naturals, mostren una producció de llavors pràcticament nul·la, indicant una important dependència dels pol·linitzadors per a la seva reproducció (Bosch, 1999; Bosch et al., 2001).

Estudis de germinació

La viabilitat (teòrica) de les granes produïdes per l’esperó de muntanya ha estat estimada com a molt alta (90-92%) per Aymerich (2003), en base al test de tetrazoli. No obstant això, els estudis de germinació que es van dur a terme en germinadors en condicions controlades d’hivernacle, sense cap tractament previ a les llavors, van donar uns resultats molt minsos, al voltant d’un 5-6% (N = 216 llavors, Bosch, 1999). Es van realitzar proves de germinació en germinadors ubicats les poblacions naturals i els resultats van ser lleugerament superiors, 6-12% (N = 360 llavors). La germinació triga uns 145 dies de mitjana en tenir lloc. Les llavors presenten una dormició de quasi tres mesos, que coincideix amb el període en què les poblacions solen estar cobertes de neu i no es pot descartar que sigui una estratègia de retardar la germinació fins al moment adequat i assegurar una probabilitat superior de supervivència de les plàntules; a més, la biologia del desenvolupament de l’embrió indica que, en el moment de la disseminació, no ha finalitzat el procés de maduració, que s’acabarà en una etapa de post-dispersió, com en d’altres ranunculàcies (cf. Blanché, 1991).

Estudis de germinació en les poblacions naturals (Foto: M. Bosch)

Malgrat la forta predació de les tiges floríferes per part dels isards, es produeix reclutament i s’observen plàntules cada any en les poblacions naturals.

Plàntules de Delphinium montanum (Foto: M. Bosch)

Les prospeccions del banc de granes del sòl dutes a terme per Aymerich (2003) a les poblacions del Cadí van donar resultats negatius, de manera que cal assumir que les noves plàntules han de provenir de la producció de l’any immediatament anterior, originades de les flors i fruits que han escapat de la predació (l’absència de granes al banc de sòl podria ser motivada també per l’exhauriment de reserves en no haver-hi prou incorporació de noves granes a causa de la depredació -vegeu més endavant- atès que els resultats de germinació al camp en condicions naturals indiquen que més d’un 80% de les granes resten al sòl sense emergir).

Segons Aymerich (l.c.), la majoria (prop de 80%) de les granes que germinen al camp ho fan al final del període vegetatiu (finals de juny) i la resta germinen esglaonadament fins a l’agost, aconseguint densitats de (1) 2,5 (5) plàntules/m2 i de (2) 7,2 (13) plàntules/m2 en dues poblacions estudiades; la mortalitat de les plàntules a finals de setembre és del 52-65% de mitjana a escala de població (variable entre parcel·les: 0-100%).

Diversitat genètica

S’han estudiat els nivells i la distribució la diversitat genètica d’aquesta espècie tetraploide mitjançant l’electroforesi d’isoenzims (Simon et al., 2001; López-Pujol et al., 2007). S’han mostrejat 7 poblacions i s’han resolt 8 enzims (AAT, ACP, DIA, IDH, MDH, 6PGD, PGI i PGM) que han proporcionat 14 loci interpretables (Aat-1, Aat-2, Acp-2, Dia, Idh-1, Mdh-1, Mdh-2, 6Pgd-1, 6Pgd-2, 6Pgd-3, 6Pgd-4, Pgi-2, Pgm-1 i Pgm-2).

Els patrons de bandes obtinguts presenten moltes duplicacions atribuïbles a un origen autotetraploide d’aquesta espècie, també refermat per la presència d’heterozigots equilibrats i desequilibrats i per l’absència de fixació de l’heterozigosi. No obstant això, la variabilitat de D. montanum (P = 24,5%, A = 1,49, i He = 0,088) és més baixa que l’esperada en espècies autotetraploides. La distribució de la diversitat és l’esperada per a espècies amb poblacions genèticament aïllades (fins un 15% de la diversitat es deu a diferències entre poblacions). La baixa diversitat observada, juntament amb la baixa freqüència de loci que presenten 3 o 4 al·lels diferents pot indicar que aquesta espècie ha sofert erosió genètica a través de colls d’ampolla o, alternativament, que s’ha produït certa diploidització. Altres indicis, com ara la morfologia del cariotip (les parelles cromosòmiques són una mica diferents), la no observació de tetravalents a la meiosi o d’altres característiques morfològiques (mida del gra de pol·len, mida dels estomes i nombre d’estams) suggereixen aquesta diploidització (Blanché, 1991).

 

Patrons de bandes obtinguts per l’Aat-1. Es poden observar tant homozigots com heterozigots equilibrats i desequilibrats. (Font: López-Pujol et al., 2007)

 

Localitat

P

A

Ho

He

F

BAS

21,4

1,36

0,050 (0,092)

0,065 (0,122)

0,232 (0,075)

COR

21,4

1,64

0,076 (0,130)

0,102 (0,176)

0,253 (0,094)

ORR

28,6

1,50

0,104 (0,191)

0,098 (0,162)

-0,056 (0,063)

EI1

28,6

1,43

0,071 (0,140)

0,073 (0,142)

0,027 (0,013)

EI2

28,6

1,50

0,083 (0,140)

0,095 (0,145)

0,121 (0,074)

CAS

21,4

1,57

0,095 (0,201)

0,107 (0,199)

0,107 (0,135)

NOE

21,4

1,43

0,081 (0,175)

0,074 (0,142)

-0,087 (0,068)

Mitjana

24,5

1,49

0,080

0,088

0,085

Desviació estàndard

3,8

0,09

0,017

0,017

0,132

Resum de la diversitat genètica de 14 loci en set poblacions de Delphinium montanum.
Codis: BAS, Bastanist; CAS, Cambra d’Ase; COR, Els Cortils; EI1, Vall d’Eina (Inferior); EI2, Vall d’Eina (Superior); NOE, Noedes; ORR, Coma de l’Orri. P, percentatge de loci polimòrfics; A, nombre mitjà d’al·lels per locus; Ho, heterozigosi observada; He, heterozigosi panmíctica esperada; F, mitjana del índex de fixació. Desviació estàndard en parèntesi (Font: López-Pujol et al., 2007).

El dendrograma UPGMA de les distàncies genètiques de Nei ens separa clarament la població de Noedes de la resta. Això es pot deure a que aquesta població ha estat sotmesa a un aïllament genètic més gran. Si hom observa el mapa de relleu, mentre que totes les poblacions estan situades en l’eix muntanyós format per la serra del Cadí i el massís del Puigmal, la població de Noedes està localitzada en el massís de Madres, separada manifestament de l’anterior eix per la fossa de Prades. Les altres poblacions més al sud, per tant, han tingut majors probabilitats d’intercanvi genètic, mentre que la població de Noedes pot haver quedat aïllada genèticament de la resta com a mínim des de la darrera glaciació i haver evolucionat de forma independent. Aquesta singularitat recomana la conservació diferenciada de la població de Noedes, en particular en les iniciatives de recol·lecció de germoplasma.

Dendrograma resultant de l’anàlisi UPGMA de distàncies genètiques de Nei per les poblacions de D. montanum (Font: López-Pujol et al., 2007)

Demografia

L’estructura demogràfica de les poblacions ha estat estudiada a instàncies del Parc Natural del Cadí-Moixeró (Aymerich, 2003) i, en resum, hom pot concloure que es tracta de poblacions constituïdes principalment per individus adults (depenent de les poblacions: juvenils= 2,7-20,7%; no reproductors= 21,4-22,9%; adults reproductors= 56,4-75,9%). Aquest autor ha observat una certa heterogeneïtat entre nuclis dins una mateixa població i destaca que les menors taxes de regeneració (% d’adults >> % juvenils) es donen en indrets de tarteres poc o gens mòbils, amb blocs de pedra fixats o afloraments rocosos estables, mentre que els fragments més mòbils, pertorbats i amb vegetació poc densa afavoreixen la instauració de noves plàntules, suggerint que la disponibilitats d’hàbitat adequat a la germinació serien el factor clau en el reclutament.

Predació

L’esperó de muntanya és una planta sotmesa a una predació notable de flors i fulles (especialment les tiges florides) per part fonamentalment d’isards (Rupicapra pyrenaica), que pot fluctuar molt d’una localitat a un altra o d’un any a un altre segons la disponibilitat d’altres pastures a l’alta muntanya pirinenca. La densitat d’isards hi ha arribat a ser molt elevada durant els mesos d’estiu, amb densitats habituals de 40-60 animals per km2 en la zona immediata a la població de D. montanum i amb màxims ocasionals de fins a 100 per km2 (Aymerich, 2003); els percentatges d’afectació poden arribar a superar el 90% de les flors d’una població en un any determinat (Simon et al., 2001).

Cal tenir en compte que es tracta d’una planta que conté alcaloides diterpènics (amb toxicitat similar a la dels acònits, una de les plantes més tòxiques de la flora europea) i que podria ser causant de la mort d’aquests animals per ingestió, atès que s’han trobat alguns cadàvers enmig de les poblacions d’esperó de muntanya. No obstant això, caldria confirmar la relació causa-efecte de manera concloent, atès que les parts tendres solen contenir menys alcaloides i menor activitat tòxica (Olsen et al., 1990) i que hi ha d’altres causes de mortalitat d’aquests animals.

Dreta: individu depredat de Delphinium montanum (hi manquen les flors superiors de la inflorescència) Esquerra: isard mort en una localitat d’esperó de muntanya.

A partir d’aquestes dades, havíem suggerit (Simon et al., 2001) que al Parc natural del Cadí-Moixeró podia existir un conflicte de gestió entre els isards i Delphinium montanum, que, en canvi, no s’observava a la Reserva natural de la Vall d’Eina (vaques i cavalls eviten la ingestió de brots de l’esperó de muntanya). A causa d’aquesta preocupació, els responsables del PN del Cadí van encarregar els informes científico-tècnics pertinents que van ser donats a conèixer per Aymerich (2003) en un treball on estudia l’impacte de la depredació de dos ungulats (Rupicapra pyrenaica Bonaparte i Ovis ammon L.) sobre l’esperó de muntanya. L’estudi confirma que en sectors amb alta densitat d’ungulats la incidència de la depredació és forta i afecta molt especialment les estructures reproductores de les plantes (en un cas extrem, la pèrdua de fruits va ser estimada en un 98,9 % de la producció per a una població de D. montanum).

Segons Aymerich (l.c.), tanmateix, no sembla que aquest consum afecti el reclutament ni la viabilitat de les poblacions. La comparació entre les estructures de poblacions amb diversa incidència dels ungulats (molt depredades i poc depredades) indica que el nombre de plantes juvenils no està relacionat amb el nombre de granes produïdes i que un factor determinant en el percentatge de plàntules sembla la disponibilitat de substrats adequats per a germinar, de manera que la mortalitat de les plantes joves –probablement per competència intraespecífica– conduiria finalment a unes estructures poblacionals adultes. No obstant això, hom no pot descartar que el consum del possible estoc de granes del banc del sòl que (malgrat que produeixi individus florífers ,acabi essent depredat i no acabi contribuint a la generació següent) afecti a llarg termini els nivells de diversitat genètica (per limitació del nombre d’encreuaments disponibles entre genotips diferents). Aquest fenomen, però, es veuria diferit en el temps a causa de la longevitat dels individus i de l’efecte tampó de la poliploïdia (López-Pujol et al., 2007). Observacions posteriors confirmen que l’espectacular depredació es dóna també a les poblacions de Cambra d’Ase i de Noedes (pràcticament totes les tiges depredades) mentre que Oliver (2008) reporta pocs efectes a la població del Ripollès. En tot cas, caldria reavaluar les conseqüències a llarg termini d’aquest fenomen de depredació i el Parc Natural del Cadí-Moixeró ha emprès, des d’aleshores, mesures per a reduir la densitat i la pressió dels isards sobre l’esperó de muntanya.

A més de l’afectació de les inflorescències, també hi ha un consum important de fulles, exercit tant pels ungulats com pel rosegador Chionomys nivalis sobre D. montanum (Aymerich, l.c). Les llavors també sofreixen una predació important per erugues de lepidòpters (11-42%, Aymerich, l.c.) i per larves de dípters, que les barrinen i les malmeten notablement (Bosch, 1999).

Llavors de l’esperó de muntanya barrinades (Foto: M. Bosch)

Conservació

Població

La darrera avaluació (Sàez et al., 2010) de l’estat de conservació de l’esperó de muntanya indica presència confirmada actual a la Catalunya autònoma en només 3 quadrats UTM de 10 x 10 km, que inclouen uns 5.000 individus adults reproductors en diverses localitats de la serra del Cadí, de la capçalera del Ter, del massís del Pedraforca i de la vall de Camprodon; a la Catalunya del Nord s’hi compten uns altres 4.000 individus (serra del Puigmal, massís de Madres, Cambra d’Ase i vall d’Eina). L’extensió de presència és de 827,5 km2 i l’àrea d’ocupació total <20 km2 (López-Pujol et al., 2007).

Amenaces

  • Pel que fa als factors biòtics, s’han constatat oscil·lacions de la mida poblacional (variacions de cens per desaparició temporal i reaparició, al cap d’un temps, en part lligada a la mobilitat del substrat); nuclis poblacionals envellits probablement per la dinàmica contrària (d’estabilització de tarteres).
  • Existeix també risc d’afecció per sobrefreqüentació de visitants a les poblacions situades en indrets d’interès natural a l’estiu (trepig, recol·lecció i sobretot degradació de l’hàbitat, particularment notòria a la població de la canal del Pedraforca, on no ha estat retrobada des de 1984). S’han descrit episodis de predació de fulles i flors per isards (sobrepastura) als Parcs Naturals del Cadí-Moixeró i Noedes (Simon et al., 2001; López-Pujol et al., 2007), tot i que aquesta afectació ha estat avaluada com a poc rellevant per Aymerich & Sàez (2001) i Aymerich (2003), confirmada per dades de 2007 (Aymerich, com. pers.). i amb escàs impacte (Oliver, 2008).

Avaluació del risc d’extinció

L’espècie ha estat avaluada en diverses ocasions per a les poblacions de la Catalunya autònoma. Considerada “Vulnerable” (VU) B1+2e, C1 (criteris UICN del 1994) en una avaluació prèvia de la flora endèmica de Catalunya (Sáez et al., 1998) i a la Lista Roja de la Flora Vascular Española (Aizpuru et al., 2000), i “Vulnerable” (VU) B2ac(iii), D2 (criteris UICN 2001) en la darrera Lista Roja del 2008 (Moreno, 2008). L’última avaluació disponible, en el Llibre Vermell de Catalunya, la qualifica com a “Vulnerable” (VU) B2ac(iii), C1, D2 (Sáez et al., 2010). També és considerada, pel que fa a les poblacions de la Catalunya del Nord, com a “Vulnerable” (VU) en el segon volum del Livre rouge de la flore menacée de France (Olivier et al., 1995).

Protecció legal

  • Les poblacions de la Catalunya autònoma gaudeixen de protecció legal en tractar-se d’una espècie inclosa al Catàleg de Flora Amenaçada de Catalunya (DOGC, 2008), en la categoria de “Vulnerable” (Annex 2)
  • Totes les poblacions (també les no retrobades) es troben en espais natural protegits: Parc Natural del Cadí-Moixeró o espais PEIN (a la Catalunya autònoma), Reserves Naturals d’Eina, Noedes, etc. (a la Catalunya del Nord).


Mesures de conservació


Accions realitzades

•    Seguiment i censos per part d’investigadors del BioC
•    Estudis de l’efecte de la predació i d’estructura demogràfica de poblacions per part del Parc natural del Cadí-Moixeró
•    Regulació de la densitat d’isards per part del Parc natural del Cadí-Moixeró
•    Seguiment de les poblacions del Ripollès per part de la Delegació de la Garrotxa de la ICHN
•    Llavors conservades en els bancs de germoplasma de la UB i del Jardí Botànic Marimurtra

Mesures proposades

•    Redacció del Pla de Conservació de l’espècie derivat de la inclusió al Catàleg de Flora Amenaçada (DOGC, 2008)
•    Continuació del seguiment poblacional i avaluació periòdica de l’efecte de la predació per part dels isards
•    Regulació de l’accés a certes poblacions
•    Coordinació de les activitats de conservació de les diverses administracions implicades (dos estats de la UE, dues administracions regionals, cinc espais protegits) prioritzant les ESU identificades (López-Pujol et al., 2007)
•    Conservació de llavors en bancs de germoplasma amb representativitat de la diversitat genètica detectada (noves accessions)
•    Conreu en jardins botànics alpins

Bibliografia

Aizpuru, I. et al. 2000. Lista roja de la flora vascular española (valoración según categorías UICN). Conservación Vegetal 6 (extra): 11-38.

Aymerich, P. 2003. Efectes de la depredació dels ungulats salvatges en la conservació de plantes rares: dos casos dels Pirineus orientals. Acta Botanica Barcinonensia 49: 147–164.

Aymerich, P. & L. Sáez. 2001. Dades sobre l’estatus d’algunes plantes endèmiques, amenaçades o rares a Catalunya (NE de la península Ibèrica). Orsis 16: 47–70.

Blanché, C. 1991. Revisió biosistemàtica del gènere Delphinium L., a la Península Ibèrica i a les Illes Balears. Arxius de la Secció de Ciències 98, Institut d’Estudis Catalans, Barcelona.

Bosch, M. 1999. Biologia de la reproducció de la tribu Delphinieae a la Mediterrània occidental. Arxius de la Secció de Ciències 120, Institut d’Estudis Catalans, Barcelona.

Bosch, M., J. Simon, C. Blanché & J. Molero. 2001. Breeding systems in the tribe Delphinieae (Ranunculaceae) in the Western Mediterranean area. Flora 196: 101-113.

DOGC. 2008. Decret 172/2008, de 26 d’agost, de creació del Catàleg de flora amenaçada de Catalunya. DOGC Núm. 5204-28.8.2008.

López-Pujol, J., M.R. Orellana, M. Bosch, J. Simon & C. Blanché. 2007. Low genetic diversity and allozymic evidence for autopolyploidy in the tetraploid Pyrenean endemic larkspur Delphinium montanum (Ranunculaceae). Botanical Journal of the Linnaean Society 155: 211-222.

Moreno, J. (coord.). 2008. Lista Roja 2008 de la flora vascular española. Dirección General de Medio Natural y Política forestal (Ministerio de Medio Ambiente y Medio Rural y Marino) y Sociedad Española de Biología de la Conservación de Plantas. Madrid, 86 pàgs.

Oliver, X. 2008. Delphinium montanum, fitxa de seguiment. Programa de seguiment i conservació de la flora amenaçada de la Garrotxa. Delegació de la Garrotxa de la Institució Catalana d’Història Natural. Inèdit.

Olivier, L., J.P. Galland & H. Maurin. 1995. Livre rouge de la flore menacée de France, Tome I. Ministère de l’Environnement. Paris.

Olsen, J.D., G.D. Manners & S.W. Pelletier. 1990 Poisonous Properties of Larkspur (Delphinium spp.). Collectanea Botanica. (Barcelona) 19: 141-151.

Pawlovski, B. 1970. Remarques sur l’endemisme dans la flore des Alpes et des Carpates. Vegetatio 21: 181-243.

Sáez, L., P. Aymerich & C. Blanché 2010. Llibre Vermell de les plantes vasculars endèmiques i amenaçades de Catalunya. Argania editio, Barcelona. 811 pàgs.

Sáez, Ll., J. A. Rosselló & J. Vigo. 1998. Catàleg de plantes vasculars endèmiques, rares o amenaçades de Catalunya, I. Tàxons endèmics. Acta Botanica Barcinonensia 45: 309-321.

Simon, J., M. Bosch, J. Molero & C. Blanché. 2001. Conservation biology of the Pyrenean larkspur (Delphinium montanum): a case of conflict of plant versus animal conservation? Biological Conservation 98: 305–314.


ACTUALITZACIÓ 2/10/2012

D. montanum ha estat retrobat al Massís del Pedraforca per J. Torra (un únic individu l’estiu de 2009)

Més informació


CITACIÓ / PDF / HANDLE


ALTRES FITXES DE “La Planta del Mes” PUBLICADES AL PORTAL BIOC

Taxonomia

Delphinium montanum és una espècie de la família de les Ranunculàcies, endèmica dels Pirineus Orientals que pertany a la sèrie Montana B. Pawl del subgènere Delphinastrum (DC) Peterm. Així doncs, taxonòmicament està emparentat amb D. dubium B. Pawl. i D. oxysepalum Borb. & Pax, endemismes dels Alps i els Càrpats, respectivament. S’ha proposat que les tres espècies provenen d’un avantpassat comú (molt proper a D. elatum) que hauria donat lloc als tres taxons per fragmentació de l’àrea abans de la darrera glaciació (Pawlovsky, 1970). Totes aquestes espècies són tetraploides amb 2n = 32 cromosomes.

Sinònims del nom científic:

≡ Delphinium elatum subsp. montanum (DC.) Nyman

≡ Delphinium elatum var. montanum (DC.) Rouy & Fouc.

Delphinium elatum auct.

– Delphinium pyrenaicum Pourr. (nom. inval.)

Distribució geogràfica

L’esperó de muntanya és un endemisme dels Pirineus orientals, principalment de la vora S. i E. de la fossa de la Cerdanya (serra del Cadí i massís del Puigmal), amb extensions fins al Pedraforca i el massís de Madres, cobrint una àrea de 60 km de llargada i uns 15 d’amplada, en territori administrativament espanyol i francès. Es coneix de nou localitats (tres de no retrobades recentment). A la Catalunya autònoma té presència confirmada actual en tres localitats: dues de la serra del Cadí (capçalera de la vall de Bastanist (Cerdanya) i serra Pedregosa (Berguedà) i una del massís del Puigmal (Coma de l’Orri, vall de Setcases, Ripollès). S’havia observat en una altra localitat del Cadí (Cava, Alt Urgell) no retrobada des del 1985, però insuficientment prospectada i al Pedraforca (Berguedà), població no retrobada des de 1984 i probablement extingida. A la Catalunya del Nord es troba en dues localitats a la serra del Puigmal (vall d’Eina i Cambra d’Ase), una al massís de Madres (Noedes) i una al coll de la Portella de Mantet, no retrobada des de 1896. Les indicacions antigues del massís de Sant Llorenç del Munt, provinents d’una citació de Cadevall de principis del s. XX, són errònies i corresponen en realitat a D. bolosii (Blanché, 1991).

Jornada sobre recerca als ENP

Aquest cap de setmana ha tingut lloc al Prat de Llobregat la Jornada sobre recerca i conservació del medi natural de la ICHN Aportacions de la recerca a la gestió dels espais naturals protegits dels Països Catalans, en què diversos ponents d’ENP dels Països Catalans (Sardenya, Catalunya Nord, la Franja de Ponent, Catalunya, País Valencià, Illes Balears i Andorra) han presentat els resultats dels treballs de recerca promoguts o encarregats per Parcs Naturals i d’altres espais protegits encaminats a la gestió de la biodiversitat als territoris que administren.

Ha estat una bona ocasió per aprofundir en la cooperació entre investigadors i gestors, detectant els progressos i les mancances en una interrelació que ha de ser, forçosament fluida i estreta i en què, des de l’equip del BioC, participem sempre que hi som cridats (vegeu Notícia BioC 24/11/2011, per exemple).

El contingut de les sessions es pot consultar al programa de la Jornada:

Més informació

Campanya d’estiu del BioC al Cap de Creus

El passat juliol, per iniciativa del Parc Natural del cap de Creus i de l’Àrea del Medi Natural del Departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca, Alimentació i Medi Natural de Girona, es va realitzar una campanya de prospecció de les poblacions de Seseli farrenyi, endemisme estrictament empordanès, amb un nombre reduït de poblacions a la franja litoral del nord del cap de Creus i que es troba dins del Catàleg de Flora Amenaçada de Catalunya.

En aquesta campanya hi van participar diversos membres del BioC.

Alguns membres de l’expedició dirigint-se, en zodiac, a zones de difícil accés i illots. En primer pla i d’esquerra a dreta: Xavier Vilabella, Elisabet Aguilar, Leo Bejarano, Mane Martinell. En segon pla i d’esquerra a dreta: els governants de la barca i Quim Gubau. [Fotografia: J. M. Dacosta, 2011]

 

Crònica d’Elisabet Aguilar

Amb aquesta campanya es pretenia elaborar un mapa de distribució de l’espècie al llarg de la costa del cap de Creus, detectar i localitzar possibles noves poblacions, determinar-ne el nombre total d’individus i avaluar les amenaces actuals de l’espècie. En ella hi van participar investigadors i tècnics de l’Àrea del Medi Natural del Departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca, Alimentació i Medi Natural a Girona, membres de la Generalitat de Catalunya, de la Universitat de Girona, del propi Parc Natural i alguns membres i col·laboradors del BioC (M.C. Martinell, A. Galian, E. Aguilar).

Ara fa un any, al 2010, es va crear una certa alarma respecte a aquesta espècie, ja que, després de 10 anys sense fer una avaluació del seu estat, es va trobar que el nombre d’efectius havia disminuït enormement (López-Pujol et al., 2010).

 

Individus reproductiu (A) i vegetatiu (B) de Seseli farrenyi. [Fotografies: E. Aguilar, 2011]

 

Enguany, el Parc Natural del Cap de Creus i la Delegació de Medi Ambient de Girona, han coordinat una campanya exhaustiva en tots els hàbitats on podia trobar-se l’espècie, fins i tot en indrets de molt difícil accés, com ara illots i cales. Malgrat haver fet un molt gran esforç de prospecció, tant als voltants de les poblacions conegudes com a d’altres zones de característiques similars on es creia poder trobar Seseli farrenyi, el nombre d’individus localitzats és només lleugerament superior al trobat l’estiu passat  i, decididament, més petit que deu anys enrere. S’han localitzat petits grups d’individus que no es van trobar al 2010, però dins de les poblacions ja conegudes. Aquests resultats venen a confirmar la davallada demogràfica detectada ja l’any passat i ara seran analitzats en l’informe que es lliurarà al Parc Natural properament

Mane Martinell i E. Aguilar marcant la localització GPS d’un individu de Seseli farrenyi. [Fotografia: J.M. Dacosta, 2011]

Almudena Galian fent el recompte dels fruits d’un individu reproductiu de S. farrenyi. [Fotografia: E. Aguilar, 2011]

La identificació d’un causa d’amenaça clara i única és dificultosa, ja que dues pressions fortes proposades al cap de Creus, per al sèseli de Farreny, com són els incendis i la freqüentació humana, no semblen tenir incidència en l’espècie després del treball de camp realitzat enguany. D’altres explicacions que poden tenir relació amb oscil·lacions el cicle biològic o els efectes dels temporals  només es poden analitzar amb més perspectiva temporal i és per aquesta raó que el Parc Natural està desenvolupant un pla de seguiment de l’espècie a més llarg termini.

Cal dir que la intensitat de la prospecció de camp, al llarg de diversos dies, ha permès tenir un grau de coneixement molt complet de la localització de tots els nuclis de poblacions i que només ha estat possible a través de la col·laboració i dedicació de moltes persones i entitats, a les quals s’han sumat els membres del BioC.

Més informació

Noves espècies amenaçades, al Jardí de Barcelona

Aquesta dimecres dia 19/10/2011, el Jardí Botànic de Barcelona ha plantat un grup d’individus de Silenne sennenii a la rocalla catalana que, juntament amb Kosteletzkya pentacarpos, plantada a l’aiguamoll balear, pertanyen a les col·leccions del Projecte Phoenix de conservació ex situ. Els exemplars de la Silene de Sennen provenen dels estudis realitzats pel BioC (vegeu notícia BioC 1/6/2011)

 

El projecte PHOENIX-2014 pretén desenvolupar els protocols de germinació i cultiu de les espècies més amenaçades de la flora espanyola als vivers dels Jardins Botànics de l’ Associació Iberomacaronèsica de Jardins Botànics (AIMJB); analitzant el moment més adequat per a traslladar les espècies amb èxit, al jardí, i desenvolupar un pla de divulgació per a contribuir a crear una consciència social sobre el problema de la pèrdua de biodiversitat a través de l’ exposició i informació de les espècies als jardins.

Els exemplars de Silene sennenii exposats provenen dels treballs de recerca del BioC, finançats pel MCINN i on el DAAM  de la Generalitat de Catalunya actua com a entitat promotora/observadora, que han estat part de la tesi doctoral de M.C. Martinell i del màster experimental de Sergi Massó.

Més informació

Cultiu in vitro d’espècies amenaçades d’Argentina

La Dra. R. Cusidó presenta la conferenciant, Dra. M.E. Goleniowski (Foto: C. Blanché)

Aquest matí ha tingut lloc a la Facultat de Farmàcia de la UB una sessió científica on la Dra. Marta E. Goleniowski ha impartit la conferència Generación de un banco de Germoplasma In Vitro de Plantas endémicas de Argentina en peligro de extinción, organitzada per la secció de Fisiologia Vegetal de la Facultat. La conferenciant ha presentat el pla de conservació i de propagació in vitro d’espècies amenaçades al seu país per la sobreexplotació com a plantes medicinals i la metodologia emprada per a la cerca de noves fonts de medicaments d’origen vegetal.

L’àrea de treball de la prof. Goleniowski és la província de Córdoba (Argentina), d’on s’han propagat materials de Larrea divaricata, Hedeoma multiflora, Clinopodium odorum, C. gilliesii, Lippia turbinata i Aloysia polystachia (en col·laboració amb l’equip de botànics del CEPROCOR, J. Cantero i G. Barbosa). Algunes d’aquestes espècies es troben en perill d’extinció per l’extracció massiva en els darrers 50 anys de material vegetal de les poblacions naturals a càrrec de recol·lectors locals. Amb la propagació in vitro es persegueix produir plantes per a la seva producció en horts i cultius que no afectin la integritat dels poblaments silvestres.

Cultius in vitro de plantes medicinals als laboratoris de CEPROCOR (Córdoba, Argentina). Font: CEPROCOR

A la sessió de debat posterior, la conferenciant ha reconegut que en ocasions es poden produir canvis genètics somatoclonals (depenent del mètode de multiplicació emprat) durant el procés de propagació i que sempre cal un control de l’estabilitat genètica (en els casos que ha explicat, la comprovació s’ha dut a terme mitjançant AFLPs i l’anàlisi dels metabòlits perseguits, olis essencials, quercetina i flavonoides en general).

Més informació

  • Vídeo amb entrevista a M.E. Goleniowski sobre la producció d’anticancerígens de tipus taxol a partir d’avellaner

 

 

 

 

 

organitzada  

Noves estratègies de conservació de la biodiversitat

El consell de govern de la Junta d’Andalusia ha aprovat l’Estratègia andalusa de gestió integrada de la Biodiversitat, segons que informa el butlletí Geobio,19. Fa relativament poc, Itàlia va aprovar també la seva estratègia pròpia, en sintonia amb els programes de les estratègies mundials 2011-2020. A les conclusions de les  II Jornades Catalanes de Conservació de Flora es va aprovar una resolució instant a la preparació d’una estratègia catalana de conservació de plantes que podria començar a preparar-se ben aviat i, per a la qual, aquests documents (d’àmbit autonòmic i nacional) poden ser punts de referència d’interès

L’Estratègia andalusa de gestió integrada de la Biodiversitat incorpora mesures a 8 anys vista que inclouen, entre d’altres, les de valoració econòmica i social de la biodiversitat, la connectivitat entre ENP, l’inventari andalús de biodiversitat, una xarxa d’observatoris del canvi global, un programa de plans de recuperació, un programa d’erradicació d’espècies invasores, una xarxa de jardins botànics o una altra de seguiment de fauna i flora amenaçades.

A Itàlia, després d’una Conferència Nacional per a la Biodiversitat tinguda a Roma el maig del 2010 i d’un procés de debat amb àmplia participació, s’ha aprovat també una Estratègia nacional per a la Biodiversitat inserida en el programa internacional 2011-2020, que consta de tres objectius principals i s’organitza en 15 àrees de treball. A continuació us n’oferim els enllaços

Més informació

Jordi López, de nou a la UB

El nostre company del BioC, Jordi López-Pujol, que fins ara gaudia d’un contracte post-doctoral JAE a l’Institut Botànic de Barcelona, ha obtingut un nou contracte de la convocatòria Beatriu de Pinós (BP), que concedeix l’AGAUR de la Generalitat de Catalunya.

El contracte post-doctoral del programa BP que ara inicia, de dos anys de durada, el vincula de nou, des d’aquest octubre, al Laboratori de Botànica de la Facultat de Farmàcia de la Universitat de Barcelona, on durà a terme la seva recerca i la col·laboració docent amb el departament que l’acull.

 

 

Jordi López, durant la seva estada a la Xina (Foto: JLP)

 

Nomenat el Comitè Científic d’espècies amenaçades

El Ministeri de Medi Ambient va publicar al BOE del 6 d’agost la resolució per la qual fa pública la relació de membres del Comitè científic del Catálogo Español de Especies Amenazadas/LESPRE que hauran de vetllar per la revisió i les noves incorporacions de tàxons als llistats de protecció d’espècies a escala estatal. A continuació us oferim els experts designats en flora.

Com a part del desplegament del conjunt de mesures derivades de la Ley del Patrimonio Natural y Biodiversidad, es va actualitzar recentment el Catàleg espanyol d’espècies amenaçades (Vegeu notícia BioC) per al qual mancava establir el Comitè Científic corresponent. Per resolució de 29 de juliol (Resolución de 29 de julio de 2011, de la Secretaría de Estado de Cambio Climático, por la que se designan los miembros del Comité Científico del Listado de Especies Silvestres en Régimen de Protección Especial y del Catálogo Español de Especies Amenazadas.) el Ministeri, a partir de les propostes rebudes, ha seleccionat els membres segons “criterios de representatividad de los distintos grupos taxonómicos y regiones biogeográficas españolas y la experiencia en las materias de los expertos propuestos”

Els experts en plantes sensu lato que formen part de la llista són, a proposta de les CCAA: Iñaki Aizpuru (País Basc), Ángel Bañares (Canàries) i Luis Miguel Medrano (La Rioja), així com Regino Zamora, professor d’Ecologia de la Universitat de Granada. A proposta de les ONG presents a la CEPNB, ha estat designat Eugenio Domínguez, ex-rector de la Universitat de Còrdova i conseller de l’empresa pública andalusa GIASA. Finalment, i a proposta de la Secretaria d’Estat per al Canvi Climàtic, ho ha estat Inés Àlvarez, vicedirectora de recerca del Jardín Botánico de Madrid.

Pel que fa a la distribució territorial, els representants dels territori de parla catalana són Antoni Serra (Professor de la UB), Damià Jaume i Daniel Oro (Illes Balears), tots ells experts en fauna.

Més informació

El BioC, present al Congrés de Menorca

 

En el marc del Vè Congrés de Biologia de la Conservació de Plantes que va tenir lloc la setmana passada a Menorca (vegeu Notícia al Portal BioC), els membres del BioC hi van presentar diverses comunicacions, corresponents al projecte principal de l’equip, CGL2007-60475/BOS (finançat pel MCINN), així com a d’altres iniciatives d’investigació en curs, en col·laboració amb membres d’altres centres de recerca (Institut Botànic de Barcelona, UAB, ICHN, etc.). A continuació podeu trobar les comunicacions presentades:

 

 

 

D’esquerra a dreta: Almudena Galian, Jordi López-Pujol i Sergi Massó, davant dels pòsters presentats.

  • Primeros estudios moleculares en Carduncellus dianius, un endemismo diánico-pitiúsico. S. Massó, J. López-Pujol,  J. X. Soler & R. Vilatersana (Pòster)
  • Diversidad genética e hibridación en Centaurea podospermifolia, un endemismo del noreste de la península ibérica. J. López-Pujol, N. Garcia-Jacas, A. Susanna & R. Vilatersana (Pòster)
  • Estudio sobre el origen híbrido y la diversidad genética de Centaurea genesii-lopezii (Cardueae, Compositae). A. Galian, R. Vilatersana, J. López-Pujol & N. Garcia-Jacas (Pòster)
  • Fragmentación de poblaciones en especies endémicas, raras y amenazadas de la región mediterránea. C. Blanché, A. Rovira, J. Simon, M. Bosch, J. López-Pujol, M.C. Martinell, & S. Massó (Oral)
  • Evaluación de la flora vascular catalana : Llibre vermell de plantes vasculars endèmiques i amenaçades de Catalunya. L. Sàez, P. Aymerich & C. Blanché (Pòster)
  • Delimitación filogenética de Aquilegia paui, especie endémica y amenazada del Massís dels Ports. S. López-Vinyallonga, M. C. Martinell, J. López-Pujol & C. Blanché (Pòster)
  • Estudio filogeográfico en Dichoropetalum schottii S. Massó, J. López-Pujol, M. C.  Martinell, C.  Blanché & R. Vilatersana (Pòster)
  • Portal Internet del BioC: una herramienta de difusión de la investigación en Biología de la Conservación de plantas. C. Blanché, J. López-Pujol, M. Bosch, M.C. Martinell, A. Rovira, S. Massó & J. Simon (Oral)

C. Blanché, durant la presentació de la conferència sobre fragmentació,moderada per G. Bachetta.

Més informació:

Accés al pdf del Llibre de resums de les comunicacions – Web del Congrés

Celebrat el congrés de la SEBICOP, a Menorca


La sala del congrés, cedida per l’Ajuntament des Mercadal va tenir una bona afluència de participants (Foto: V Congrés SEBICOP)

Del 28 de setembre a l’1 d’octubre ha tingut lloc a Es Mercadal (Menorca) la cinquena edició del Congrés de  Biologia de la Conservació de Plantes, organitzada per la Universitat de les Illes Balears (UIB) i la Societat espanyola de Biologia de la Conservació (SEBICOP), sota la coordinació de Joan Rita.

El congrés s’ha estructurat en sessions científiques (orals i pòsters), tallers i una excursió i ha comptat amb la participació d’uns 180 inscrits. D’entre les novetats de l’edició d’enguany destaca la sessió dedicada a la conservació de flora no vascular i l’atenció al desenvolupament d’eines tecnològiques i de comunicacions al servei de la conservació de plantes.

Joan Rita presenta els seus treballs sobre Naufraga balearica a la sessió presidida per Juli Caujapé, sobre conservació de flora a les illes

Els quatre grans eixos sobre els quals es van centrar les ponències i comunicacions van ser a) la conservació de flora a les illes (principalment Canàries i Balears); b) experiències de conservació i de gestió exitoses; c) conservació de briòfits i d’altres criptògames i d) les eines metodològiques d’anàlisi, de bancs de dades i d’aplicacions tecnològiques al treball en conservació de plantes. Cada sessió va anar precedida d’una conferència general (a càrrec de Juli Caujapé, Cèsar Blanché, Ricardo Gariletti i John Thompson) i es va complementar amb les comunicacions en pòster que en aquesta ocasió van arribar pràcticament a les 140.

La sala annexa va acollir les sessions de pòsters del congrés

El conjunt de resums de les comunicacions es troba en pdf al web del congrés i inclou un bon nombre de treballs referits a la flora de les terres de parla catalana.

Els tallers es van configurar com a àmbits de debat sobre el seguiment de l’estat de conservació de la flora espanyola, sobre l’estratègia espanyola de conservació de flora i sobre el paper de les ONG i les administracions en conservació, moderades, respectivament, per Felipe Martínez, Jaime Güemes i Emili Laguna.

El dissabte dia 1 va ser el dia dedicat a l’excursió que, organitzada per Pere Fraga, va conduir els participants a diversos indrets amb flora d’interès en conservació. Al final del congrés es va dedicar una sessió a l’elaboració de les conclusions, que seran comunicades a través del Portal Bioc tan aviat com hagin estat redactades en la versió final, i a l’elecció de la nova seu per al VIè congrés que ha de tenir lloc l’any 2013, per al qual va ser acceptada la candidatura de Múrcia, oferida per Pedro Sánchez. A les conclusions generals es van incorporar igualment les adoptades a la reunió de Canàries (vegeu Notícia BioC), redactades com a document específic que duu per títol “Genes para la Conservación, Declaración de Gran Canaria” i que reclama una atenció particular a la conservació del component genètic de la Biodiversitat.

Més informació