Matapoll

per M. Renée Orellana

Delphinium staphisagria L., Sp. Pl. 531 (1753)

Individu de matapoll (Delphinium staphisagria L.) Foto: M. Bosch

 

Tàxon estudiat per l’equip del BioC dins del projecte de recerca Conservación de procesos en especies disploides de Delphinium del Mediterráneo Occidental, dirigit per Maria Bosch i finançat pel Plan Nacional de I+D del Ministeri d’Educació i Ciència. Part de les informacions incorporades a la fitxa són encara inèdites o en curs de tractament.

DESCRIPCIÓ

És una herba anual o bianual, de 50-100 cm,  tot i que s’han arribat a observar exemplars robustos que atenyen els 2 m d’alçada. Generalment amb pilositat patent i glandulosa. Fulles palmatilobades a palmatipartides, pubescents, amb (3)5-7 lòbuls. Flors esperonades d’un blau violat, disposades en raïms (Figura 1). La flor és formada per 5 sèpals, 4 de laterals i un de posterior, que té forma d’esperó força curt, de (2) 4-5 mm (molt més curt que les altres espècies de Delphinium, vegeu per exemple la fitxa corresponent a l’esperó de Formentera; els pètals són en nombre de 4, dos que s’endinsen parcialment a l’interior de l’esperó i dos d’exteriors, habitualment disposats horitzontalment, barrant el pas als estams i als carpels. El fruit és format per (2)3 fol•licles que contenen poques granes (generalment 2-3), negres i molt grosses, de 5-7,5 mm, les de dimensions més grans del gènere (caràcter diagnòstic amb d’altres tàxons propers).

Figura 1. Visió general i inflorescència de D. staphisagria (Foto: M. Bosch, 2005)

Nombre cromosòmic: 2n=18 (Bosch, 1999)

BIOLOGIA

Al matapoll s’observa un fenomen rar de especiació cromosòmica dins el context de la flora mediterrània, denominat disploïdia ascendent. Es tracta de l’increment del nombre cromosòmic bàsic en un o uns pocs parells de cromosomes. Així, a excepció de D. staphisagria que presenta x=9, el nombre cromosòmic bàsic del gènere Delphinium de x=8 és constant, de manera que les espècies diploides presenten 2n=16 cromosomes i, les tetraploides, 2n=32.

El procés de reorganització cromosòmica pot suposar esdeveniments de fissió, fusió o inversions cromosòmiques, entre d’altres (Jones, 1978). La nostra hipòtesi sobre l’origen del parell de cromosomes addicionals de D. staphisagria (9 parells en lloc de 8), suposa la fragmentacio d’algun dels parells del complement cromosòmic original, seguit de reorganització genòmica del nou complement. Per això hem realitzat un estudi citogenètic mitjançant tècniques d’hibridació in situ en D. staphisagria (2n=18) i D. pictum (2n=16, espècie propera orfològicament), on ha estat detectada una profunda reorganització dels cariòtips, a partir de fenòmens de fusió/fissió (Orellana et al., 2007 i dades inèdites).

 

DISTRIBUCIÓ GEOGRÀFICA

El matapoll és una planta endèmica de la regió Mediterrània, on té una extensa distribució continental i insular: des del Marroc fins a la zona mediterrània d’Anatòlia, incloent la península Ibèrica, el Llenguadoc, la Provença, Itàlia i Grècia, així com les illes Canàries, Balears, Córcega, Sardenya, Sicília, Creta i diverses altres illes menors. Als Països Catalans, es coneix relativament abundant de la Marina Alta i zones properes, de Mallorca i d’Eivissa. Existeixen citacions de Menorca (Algendar) i del Rosselló (Banyuls), no retrobades des de fa molts anys.


Figura 2a. Població de D. staphisagria a Aradena, illa de Creta. (Foto: M. Bosch, 2005)

 


Figura 2b. Hàbitat de D. staphisagria del N. del Marroc: pr. Tétouan (Foto: M. Bosch, 2005)

 

HÀBITAT

L’hàbitat natural del matapoll són clarianes i espais marginals i pedregosos de formacions de màquia o garriga, en penya-segats i gorges, de bioclima mediterrani i baixa/mitjana altitud. Tanmateix, prefereix indrets ruderalitzats i sòls ben nitrificats (condició favorable per a la producció dels alcaloides diterpènics característics que conte) i és en aquest tipus d’hàbitat on es troben les poblacions més nombroses.

La preferència per aquests hàbitats secundaris i la seva àmplia distribució semblen estar relacionades amb una dispersió, almenys parcialment, d’origen antròpic a causa l’ús medicinal de la planta des de l’època romana (Font Quer, 1973). La manca de correlació entre distàncies geogràfiques i distàncies genètiques detectada, en recerques encara en curs, avalaria aquesta hipótesi.

 

USOS

Malgrat que es tracta d’una espècie molt tòxica a causa dels alcaloides diterpènics (compte a l’hora de manipular-ne plantes i, sobretot, les granes!), D. staphisagria ha tingut múltiples usos terapèutics, des d’afrodisíaca fins a antineuràlgica, però destaca la utilització de les granes com a parasiticida del cabell i en usos dèrmics, propietat per la qual ha rebut el nom popular de “matapoll” (igualment com d’altres espècies ben diverses, com ara Daphne gnidium, emprades com a pediculicides, i anomenades també matapolls).

Actualment és conreada com a ornamental (en diversos països) i per a la producció de derivats en terapia homeopàtica (a Eivissa, on també és silvestre).

  • Enllaç a la pàgina de D. staphisagria de la  Delphinium Society, societat britànica especialitzada en el conreu d’esperons ornamentals

 

ESTAT DE CONSERVACIÓ

Malgrat l’àmplia distribució del matapoll és una planta localment rara, amb poblacions clarament delimitades en zones molt precises (Figures 2a i b,  i 3).
Figura 3. Nucli poblacional dens de D. staphisagria a Cosa (Toscana, Itàlia) (Foto: M. Bosch, 2005)
Amenaces
Les principals amenaces per a aquesta espècie fan referència, d’una banda, a la inestabilitat demogràfica poblacional que comporta el cicle anual (o bianual), amb fortes oscil•lacions que fan que durant anys certes poblacions pràcticament hagin desaparegut, amb els conseqüents episodis de coll d’ampolla genètics, que es corresponen amb nivells relativament baixos de diversitat genètica detectats (Orellana et al., inèdit). De l’altra, al canvi d’ús tradicional de la terra, especialment de pèrdua d’explotacions ramaderes que modifiquen el mosaic d’enclavaments remoguts i nitrificats, de manera que les poblacions es veuen amenaçades de forma directa o indirecta, a través de la modificació dels hàbitats.

Aquests efectes es detecten a escala local, mentre que en certes zones es mantenen censos poblacionals força elevats (Creta, Andalusia). No obstant, s’han reportat extincions en poblacions del Llenguadoc, de Còrsega, d’illots mediterranis, les citades del Rosselló (més d’un segle) i de Menorca (mig segle), al nord del Marroc (una de les poques poblacions conegudes extingida des de 1981) o a les Canàries (C. Blanché, com. pers.). Precisament, amb l’objectiu d’aportar una base científica per a una correcta gestió i conservació de l’espècie, s’ha dut a terme un ampli estudi de la diversitat genètica de D. staphisagria (Orellana et al., en revisió).

Protecció legal
Catalogada com a amenaçada al Llibre Vermell de França (Olivier et al., 1995) i protegida a França ( Arreté du 20 Janvier 1982 Relatif à la liste des espèces végétales protégées sur l’ensemble du territoire national (JONC du 13 mai 1982, titre modifié par Arr. du 31 août 1995, art.1er.)

 

CARACTERÍSTIQUES BIOLÒGIQUES ORIGINALS DEL MATAPOLL I ESTUDIS EN CURS

Dins del gènere Delphinium, D. staphisagria és considerat un cas molt particular: presenta les granes més grosses del gènere (Figura 4); un sistema reproductiu complex amb preferència per l’al•logàmia, però que permet també l’autogàmia; la reduïdíssima mida de l’esperó en relació a la resta de l’estructura floral (Bosch et al., 2001), amb molt baixa producció de nèctar; i el seu nombre cromosòmic de 2n=18 (Figura 5), mentre que el nombre usual a la majoria de les espècies és de 2n=16 (Bosch et al., 1999)

 


Figura 4.  Granes de D. staphisagria (Foto: M.R. Orellana)

 


Figura 5. Metafase somàtica amb 2n=18 cromosomes (Foto: M.R. Orellana)

 

Aquesta darrera característica, la disploïdia ascendent (atès que el nombre cromosòmic de base x=8 s’incrementa a x=9) ha estat reportada únicament en dues espècies de les més de 370 descrites per a Delphinium (Malyutin 1987, actualitzat per Blanché, com. pers.).  L’origen d’aquesta modificació cromosòmica està essent estudiat en l’actualitat, en el marc de la tesi doctoral de R. Orellana, en base a l’anàlisi de marcadors moleculars situats als diversos braços dels cromosomes que permetin reconstruir els fenòmens de reorganització cromosòmica. Els resultats preliminars indiquen un procés d’evolució cariològica complex, que hauria generat una nova estructuració cromosòmica a la base de la gènesi d’una nova estirp, amb noves combinacions genètiques presents als complements de 2n=18.
Aquesta particular característica cromosòmica específica, converteix el cas del matapoll en un model molt interessant per a futurs estudis d’evolució en grups d’espècies mediterrànies i, a més, constitueix un patró evolutiu original, mereixedor de protecció, d’acord amb les tendències actuals en Biologia de la Conservació que promouen, a més de la protecció dels tàxons en sí mateixos, la necessitat de conservar-ne les possibilitats evolutives i els processos que són a l’origen de la biodiversitat.
A més dels estudis evolutius, es troben en curs de finalització els estudis de biologia reproductiva del matapoll, una espècie que presenta una reducció dels trets especialitzats de pol•linització habituals als Delphinium, associats a l’increment de mida espectacular de les granes i a taxes elevades d’endogàmia que també estan essent avaluades per tècniques al•loenzimàtiques, després de la recol·lecció de mostres foliars al llarg de tota la regió mediterrània en els anys anteriors.

M. Renée Orellana durant el treball d’encreuaments experimentals al Servei d’Hivernacles i Vivers de la Facultat de Farmàcia de la UB, per a l’estudi dels sistemes reproductius de D. staphisagria (Foto: M. Bosch, 2004)

 

M. Bosch durant la campanya d’estudi de la pol·linització del matapoll a Mallorca (Foto M.R. Orellana, 2006)

 

Mapa de les localitats mostrejades per l’equip del BioC (2003-2007) per a l’estudi de la diversitat al·loenzimàtica de D. staphisagria en tota l’àrea de distribució.

 

BIBLIOGRAFIA

Bosch, M. (1999) Biologia de la reproducció de la tribu Delphinieae (Ranunculaceae) a la Mediterrània occidental. Institut d’Estudis Catalans, Barcelona.
Bosch, M., Simon, J., Molero, J. & Blanché,  C. (2001) Breeding systems in tribe Delphinieae (Ranunculaceae) in the Western Mediterranean area. Flora 196:101–113
Font-Quer, P. (1979) Plantas medicinales. El Dioscórides renovado. Labor, Barcelona
Jones, K. (1978) Aspects of chromosome evolution in higher plants. Advances in Botanical Research 6: 120–194
Malyutin, N.I. (1987) The system of the genus Delphinium L. based on the morphological features of seeds. Botaniceski Zhurnal 72:683–693
Olivier, L., Galland, J.P., Maurin, H. &  Roux, J,P. (1995) Livre rouge de la flore menacée de France. Tome I: espèces prioritaires. Museum National d’Histoire Naturelle-Institut d’écologie et de Gestion de la Biodiversité. Service du Patrimone Naturel, Paris
Orellana, M.R.,  L. Khrustaleva, A Rovira, C. Blanché, H. de Jong & M. Bosch.  (2007). Relaciones genómicas entre Delphinium staphisagria y D. pictum (Ranunculaceae). VII Jornada de Biologia Evolutiva . SCB/IEC. Barcelona

 

FITXES ANTERIORS DE “La Planta del Mes”

 

Esperó de Formentera (per C. Blanché)

Corniol dels Ports (per M.C. Martinell)

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *