Ombres en restauració de zones humides

Zona humida restaurada a l’Aragó (Foto: D. Moreno-Mateos / UC Berkeley)

La restauració de zones humides és una indústria de mil milions de dòlars als EEUU que té per objectiu crear ecosistemes similars als que han desaparegut durant el segle passat. Però una nova anàlisi dels projectes de restauració demostra que les zones humides restaurades rarament atenyen la qualitat d’una zona humida natural. “Una vegada s’ha degradat una zona humida, no recupera, en molts anys, el seu estol de plantes o les riques acumulacions edàfiques de carboni orgànic, que afecten els cicles naturals d’aigua i de nutrients”, afirma David Moreno-Mateos, un estudiant postdoctoral de l  University of California, Berkeley. “Fins i tot després de cent anys, la zona humida restaurada és encara diferent de com era abans i potser no es recuperarà mai”.

L’estudi, publicat a PLOS fa tres dies, s’origina en la tesi de D. Moreno-Mateos, que va estudiar la restauració hàbitats humits a Espanya i consta d’una metaanàlisi de 124 estudis de seguiment de zones humides en 621 indrets de tot el món, comparant-los amb zones humides naturals. Prop d’un 80% eren als EEUU i algunes havien estat restaurades fa més de 100 anys, en la creença que hom pot recrear els hàbitats destruïts amb facilitat. Aquesta idea també és àmpliament estesa a casa nostra.

L’estudi ha revelat, tanmateix, que les zones humides restaurades contenen c. 23% menys de carboni que les naturals, mentre que la diversitat de plantes silvestres era un 26% inferior de mitjana, després de 50-100 anys de restauració. Tot i que les àrees restaurades poden semblar superficialment similars -i les poblacions animals i d’insectes poden ser similars- les plantes requereixen molt més temps per recuperar la normalitat i establir els recursos de carboni al sòl per fer-ne un ecosistema totalment funcional.

 

David Moreno-Mateos, Mary E. Power, Francisco A. Comín, Roxana Yockteng
Structural and Functional Loss in Restored Wetland Ecosystems
PLOS Biology (2012) en línia

ABSTRACT

Wetlands are among the most productive and economically valuable ecosystems in the world. However, because of human activities, over half of the wetland ecosystems existing in North America, Europe, Australia, and China in the early 20th century have been lost. Ecological restoration to recover critical ecosystem services has been widely attempted, but the degree of actual recovery of ecosystem functioning and structure from these efforts remains uncertain. Our results from a meta-analysis of 621 wetland sites from throughout the world show that even a century after restoration efforts, biological structure (driven mostly by plant assemblages), and biogeochemical functioning (driven primarily by the storage of carbon in wetland soils), remained on average 26% and 23% lower, respectively, than in reference sites. Either recovery has been very slow, or postdisturbance systems have moved towards alternative states that differ from reference conditions. We also found significant effects of environmental settings on the rate and degree of recovery. Large wetland areas (>100 ha) and wetlands restored in warm (temperate and tropical) climates recovered more rapidly than smaller wetlands and wetlands restored in cold climates. Also, wetlands experiencing more (riverine and tidal) hydrologic exchange recovered more rapidly than depressional wetlands. Restoration performance is limited: current restoration practice fails to recover original levels of wetland ecosystem functions, even after many decades. If restoration as currently practiced is used to justify further degradation, global loss of wetland ecosystem function and structure will spread.

Més informació

 

 

 

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *