Andalusia aprova noves mesures de conservació de flora

Segons que informa el darrer butlletí de Geodiversitat i Biodiversitat de la Junta d’Andalusia (Geobio, 21), s’han aprovat una sèrie de noves mesures de conservació darrerament. Pel que fa a la flora,destaca el Pla de Recuperació de falgueres (multiespecífic), que se suma al que l’any passat es va aprovar sobre el pinsapo (Abies pinsapo), així com un Pla de Conservació de les “Altas Cumbres“, relatiu principalment a la flora de Sierra Nevada i un altre, per a flora litoral (Dunas, Arenales y Acantilados Costeros), que abasta més de 1100 km de la línia costanera andalusa. Els plans aprovats són demostratius d’una aplicació pràctica de les previsions sobre plans multiespecífics contingudes a la Ley de Biodiversidad (42/2007).

El Plan de Recuperación y Conservación de Helechos (que va ser força debatut durant el Congrés de Conservació de plantes de Menorca l’any passat) inclou 1 espècie extingida, 3 de vulnerables i 10 en perill d’extinció, entre les quals destaquen Christella dentata, Diplazium caudatum, Asplenium marinum Psilotum nudum.

Pel que fa a les espècies de les Altas Cumbres el pla aprovat (també multiespecífic), estableix mesures de protecció per a 56 espècies de flora (de les quals: 2 d’extingides, 29 en perill d’extinció i 25 de vulnerables), juntament amb 5 de fauna.

Finalment, el pla de Dunas, Arenales y Acantilados Costeros, inclou mesures per la conservació de 35 espècies de flora (20 de les quals, endèmiques d’Anadalusia) i una de fauna (una formiga endèmica d’Almeria). A més de les espècies, el pla estableix mesures per als ecosistemes, especialment pinedes, ginebredes o suredes costaneres.

Més informació

Comença l’Estratègia catalana de conservació de flora

Coincidint amb la celebració del dia mundial de la biodiversitat, ha tingut lloc avui a la Universitat de Barcelona la constitució del grup promotor de l’Estratègia catalana per a la conservació de flora (ECCF). Aquest projecte va ser acordat a les conclusions de les II Jornades de Conservació de Flora com a eina de base de planificació estratègica del conjunt d’accions de conservació de plantes a Catalunya i s’inscriu en les directrius de l’ESPC (European Strategy for Plant Conservation). La presentació dels treballs de l’Estratègia tindrà lloc en les III Jornades de Conservació de Flora, que tindran lloc del 14 al 16 de juny a Lleida, on es faran públics els procediments de participació dels interessats.

L’ECCF es un projecte encarregat per la Generalitat de Catalunya a la ICHN, tindrà una durada aproximada d’un any i s’estructura provisionalment en 5 àmbits de treball

1. Comprendre i documentar la diversitat vegetal (recerca, diagnòstic, catalogació, etc.)

2. Conservar la diversitat vegetal (planificació i execució d’accions de conservació) (in situ i ex situ)

3. Ús sostenible de la diversitat vegetal (etnobotànica, recursos genètics, forestals, recol·lecció, empremta ecològica externalitzada, etc.)

4. Educació i conscienciació

5. Capacitat (formació de personal, experts, equips, instal·lacions, tècniques, coordinació i treball en xarxes, etc.)

Des del Portal BioC anirem donant puntual informació sobre els avenços dels treballs de l’estratègia i dels mecanismes de participació en la definició d’objectius, accions, cronogrames, etc. per tal de dotar-nos d’un pla d’actuació conjunt per als propers anys.

Avui, dia mundial de la biodiversitat

La biodiversitat marina és el tema elegit per a la celebració de 2012 del 22 de maig, dia internacional de la biodiversitat (DIB). La designació d’un tema anual per part del Conveni sobre Biodiversitat (CBD) dóna la oportunitat de focalitzar l’atenció en un àmbit i incrementar les accions pràctiques de conservació.

Més informació

El 90% de les posidònies poden desaparèixer en 40 anys

La revista Nature Climate Change publicava ahir l’article dels investigadors de l’IMEDEA Gabriel Jordà, Núria Marbà i Carlos Duarte Mediterranean seagrass vulnerable to regional climate warming on es projecten les actuals condicions de variació de la temperatura del mar al Mediterrani, i on es conclou que l’any 2050 es preveu l’extinció del 90% dels actuals alguers de Posidonia oceanica.

 

 

 

 

 

Gabriel Jordà, Núria Marbà & Carlos M. Duarte (2012)
Mediterranean seagrass vulnerable to regional climate warming
Nature Climate Change
(2012)  doi:10.1038/nclimate1533

Abstract

The Mediterranean Sea, one of the regions warming fastest under climate change harbours lush seagrass (Posidonia oceanica) meadows that form the basis for a key ecosystem in the region. Recent field results have shown that increased maximum annual seawater temperature in the Mediterranean has already led to increased seagrass mortality. Here we project the trajectory of P. oceanica meadows under the warming expected in the western Mediterranean through the twenty-first century to conclude that warming will lead to the functional extinction of P. oceanica meadows by the middle of this century (year 2049±10) even under a relatively mild greenhouse-gas emissions scenario. Efforts to alleviate local stresses adding to the loss of P. oceanica meadows will have a limited effect in conserving the meadows under climate change. Efforts to mitigate climate change are urgently needed to preserve this key ecosystem.

Més informació

Descoberta la pol·linització més antiga: 110 MA

Reconstrucció d’un exemplar de Gymnopollisthrips sobre un òrgan ovulífer d’un gingko extingit (Foto: Enrique Peñalver/UB)

Fa 110 milions d’anys, en plena era dels dinosaures, un grup d’insectes que transportaven pol·len van quedar atrapats en gotes de resina. Eren quatre femelles de tisanòpters —o trips—, amb el cos recobert de grans de pol·len, que s’han conservat fins a l’actualitat en una peça d’ambre trobada a Àlaba. Es tracta de l’evidència de pol·linització més antiga coneguda fins ara —i l’única del mesozoic— que es recull en un article publicat per la revista Proceedings of the National Academy of Sciences (PNAS) i que signen els experts Enrique Peñalver i Eduardo Barrón (Institut Geològic i Miner d’Espanya, IGME); Xavier Delclòs (Departament d’Estratigrafia, Paleontologia i Geociències Marines de la UB), i Carmen Soriano (Laboratori Europeu de Radiació Sincrotró), entre d’altres.

El fòssil principal es va digitalitzar amb holotomografia de sincrotró a Grenoble per conèixer millor la distribució dels grans de pol·len, de manera que es va generar una pel·lícula que permetia apreciar en tres dimensions aquest fòssil diminut i el pol·len que transportava.

La troballa que ha fet aquest equip d’investigadors internacional consisteix en quatre femelles de tisanòpters, amb el cos cobert de pol·len procedent de gimnospermes, que s’han conservat en una peça d’ambre localitzada a Àlaba i que té una antiguitat d’uns 105-110 milions d’anys. Una de les femelles va quedar atrapada en la resina quan transportava 140 grans de pol·len, mentre que una altra en transportava 137 grans. Aquests insectes, de menys de dos mil·límetres de longitud, presenten al cos uns pèls amb petits anells seriats —que no s’havien vist mai abans— que faciliten que es pugui atrapar i transportar el pol·len. Aquests pèls són similars als de les abelles, que compleixen la mateixa funció. També s’han trobat individus mascles, però sense aquests pèls i sense pol·len. Els investigadors descriuen els insectes dins d’un nou gènere, el nom del qual, Gymnopollisthrips, fa referència a les gimnospermes, al pol·len i als trips.

Més informació

Nou Pla especial del Parc del Foix

Castellet, al Parc del Foix (Foto: Ddb)

La Comissió Territorial d’Urbanisme de Barcelona ha aprovat definitivament el Pla especial del Parc del Foix, de Castellet i la Gornal, Santa Margarida i els Monjos i Olèrdola , promogut per la Diputació de Barcelona i tramès pels Ajuntaments esmentats. El nou pla és vigent des de la seva publicació al DOGC, el 27 d’abril. Ara, la superfície protegida és de 3.150 hectàrees de superfície.

El nou document també suposa la incorporació al planejament del Parc del Foix de noves figures de protecció que han aparegut des de 1993, com són la Xarxa Natura 2000, la ZEPA (Zona d’Especial Protecció de les Aus) i l’ampliació del PEIN (Pla d’Espais d’Interès Natural). En canvi, no suposa cap modificació en la qualificació del sòl, tot i que canvia la denominació de les diferents zones del parc i elimina el que abans era zona de recerca, de lleure i de preparc. Ara té denominacions més pràctiques: agroforestal, lacustre, forestal, agrària, fluvial, d’interès geològic, zones d’interès botànic, etc.

Més informació

 

Frugivoria i dispersió a llarga distància

Un equip de recerca coordinat per Anna Traveset (IMEDEA) i Pablo Vargas (CSIC) acaben de publicar un conjunt de tres articles relacionats amb la frugivoria i la dispersió a llarga distància (DLD= LDD) a les Illes Galàpagos. Un primer article (Heleno et al. 2011) és una revisió de la informació sobre les interaccions de frugivoria animal-planta a les Galàpagos. El segon (Vargas et al., 2012) i el tercer (Nogales et al., 2012) articles sintetitzen informació sobre com les plantes van arribar a les illes (mecanismes de dispersió a llarga distància de colonització de les galàpagos des dels continents). Les lliçons derivades del coneixement del cas d’aquestes illes permeten disposar d’idees per interpretar les relacions entre poblacions d’espècies amenaçades del nostre territori, en les quals intervenen fenòmens de DLD, com ara els vols d’aus migratòries que interconnecten basses i àrees humides amb un patró de dispersió de granes o propàguls particular.

Heleno, R., Blake, S., Jaramillo, P., Traveset, A., Vargas, P. & Nogales, M. (2011)

Frugivory and seed dispersal in the Galápagos: what is the state of the art?

Integrative Zoology 6: 88-106.

Abstract:
The Galápagos are considered a model oceanic archipelago, with unique flora and fauna currently threatened by alien invasive species. Seed dispersal is an important ecosystem function with consequences for plant population dynamics and vegetation structure. Hence, understanding the seed dispersal abilities of the assemblages of frugivores will inform scientists and managers of the dynamics of plant invasions and improve management planning. Here we provide the first comprehensive review of published information on frugivory and animal seed dispersal in the Galápagos. We collected data from a variety of sources, including notes of the first naturalist expeditions, gray literature available only in Galápagos collections, and peer-reviewed journal articles. Plant–animal frugivorous interactions were retrieved from 43 studies and compiled into an interaction matrix describing 366 unique interactions.Most studies focused on fruit consumption as a driving force for natural selection, but seed fate was seldom considered. Although most (71%) of the interactions involved native plants, more than one-quarter (28%) involved introduced species. Interactions involving birds are considerably more common than those of reptiles and mammals, probably reflecting a research bias towards birds. Despite the historical importance of the archipelago as the laboratory for evolutionary and ecological research, understanding of its seed dispersal systems is limited. We end the review by suggesting 3 priority areas of research on frugivory and seed dispersal in the Galápagos: (i) target research to close knowledge gaps; (ii) the use of a network approach to frame seed dispersal at the community level; and (iii) evaluation of the effect of seed dispersal as a selective pressure acting upon plants and frugivores. Finally, the output of this research has to be properly delivered to the Galápagos National Park Services to help increase management effectiveness.



Vargas, P., Heleno, R., Traveset, A. & Nogales, M. (2012)

Colonization of the Galápagos Islands by plants with no specific syndromes for long-distance dispersal: a new perspective.

Ecography 35: 33–43.

Abstract:
Since nobody has witnessed the arrival of early plant colonists on isolated islands, the actual long-distance dispersal (hereafter LDD) has historically been a matter of speculation. In the present study, we off er a new approach that evaluates whether particular syndromes for LDD (i.e. the set of traits related to diaspore dispersal by animals, wind and sea currents) have been favourable in the natural colonization of the Gal . pagos Islands by plants. Dispersal syndromes of the 251 native genera (554 angiosperm species) presently acknowledged as native were carefully studied, combining data from floristic lists of the Galápagos Islands, diaspore traits, characteristics of continental relatives and our own observations. We used these genera (and occasionally infrageneric groups) as the working units to infer the number of introductions and colonists. A final number of native plants was inferred and analysed after correcting by pollen records of six species from six genera previously considered exotic (palaeobotanical correction). The number of early colonists was also corrected by incorporating information from the few ( n  12) phylogenetic studies of genera from both the Galápagos Islands and the Americas (phylogenetic correction). A total of 372 colonization events were inferred for the native flora using the latest check-list. The proportions of native colonists grouped into five categories were: endozoochory 16.4%, epizoochory 15.7%, hydrochory 18.6%, anemochory 13.3%, and unassisted diaspores 36.0%. Th ese fi gures did not vary significantly on analysing only the 99 genera that include endemic species in order to rule out any human-mediated introductions. Irrespective of the roles of the diff erent agents involved in LDD, diaspores with no special syndrome for LDD (unassisted diapores), such as many dry fruits, have been successful in reaching and colonizing the Galpagos archipelago. This finding leads us to suggest that unpredictable and so far unknown LDD mechanisms should be further considered in the theory of island biogeography.



Nogales, M., Heleno, R., Traveset, A. & Vargas, P. (2012)

Evidence for overlooked mechanisms of long-distance seed dispersal to and between oceanic islands.

New Phytologist 194: 313–317.

Filogeografia del faig xinès

 

Acaba de publicar-se en línia (9/5/2012) un nou article del nostre company Jordi López-Pujol , en col·laboració amb diversos col·legues de centres de recerca xinesos, sobre filogeografia d’espècies de la flora d’aquell país, a la revista TGG (Tree Genetics & Genomes), referida al faig xinès, Fagus engleriana.

 

 

 

 

 

Lei, M., Qun Wang, Zhen-Jian Wu, Jordi López-Pujol, De-Zhu Li &  Zhi-Yong Zhang (2012)
Molecular phylogeography of Fagus engleriana (Fagaceae) in subtropical China: limited admixture among multiple refugia
Tree  Genetics & Genomes (publicat en línia, maig de 2012)
DOI: 10.1007/s11295-012-0507-6

 

Segons l’article, el faig xinès ha romàs fragmentat en refugis durant els canvis climàtics del Pleistocè, que han conformat nuclis aïllats els uns dels altres, on –de manera independent- haurien tingut oportunitats per a una àmplia divergència interpoblacional, procés que és detectat a través de l’estudi de la variació del DNA cloroplàstic. Aquests resultats estan en sintonia amb l’excepcional diversitat botànica de les zones temperades del sud de la Xina, que estudia des de fa anys Jordi López-Pujol en col·laboració amb investigadors asiàtics.

Distribució i biogeografia històrica de les espècies de faig, segons Denk & Grimm, 2009. En verd, les àrees actuals. ENG = F. engleriana

Abstract

Beech is one of the most important trees in the temperate and subtropical forests of the Northern Hemisphere. Despite Chinese beeches have the particularity that only grow in subtropical areas, they have received few phylogeographic research. In this study, we sampled 25 populations of the northernmost-distributed Chinese beech, Fagus engleriana, and detected six haplotypes across 350 individuals by using sequences of two chloroplast intergenic spacers. The chloroplast genetic diversity was relatively low (hT = 0.659), with most genetic variance residing among populations (G st = 0.831, N st = 0.855, G st≈N st). SAMOVA analysis indicated that populations clustered into six groups with little admixture among them (most groups were characterized by a unique hapotype). Pairwise difference among haplotypes and Fu’s Fs statistic indicated that populations of F. engleriana have not experienced recent sudden expansions. Both the phylogeographic and demographic patterns found in this study suggest that F. engleriana remained fragmented in multiple refugia throughout the Pleistocene climatic changes, and experienced limited both glacial and interglacial/postglacial expansion. The results of this study imply that long-term isolation among multiple refugia, coupled with little admixture among populations of different refugia provided numerous opportunities for population divergence and allopatric speciation, which might be a driving factor for the exceptionally broad temperate species diversity in southern China.

Més informació

Greu incendi a la Ribera d’Ebre

Font: Generalitat de Catalunya

Actualització 17/5/2012 – Segons les dades provisionals facilitades pel Cos d’Agents Rurals ahir al vespre, el foc que crema a la Ribera d’Ebre ja ha afectat 3.081,59 Ha, dels termes municipals de Rasquera (1.370,57 Ha), el Perelló (1.248,79 Ha), Tivenys (462,12 Ha) i Benifallet (0,1 Ha). Segons els termes emprats per l’administració d’emergències i d’ocupació del sòl,  d’aquesta superfície 2.350,52 Ha (el 76,28% del total) són de matollar, 212,94 Ha són de massa arbrada i 204,85 de pastures. D’altra banda, 203,39 Ha són de terrenys improductius, 108, 38 Ha pertanyen a conreus i 1,51 Ha a vegetació urbana.

La Direcció General de Protecció Civil (DGPC) manté la fase d’emergència del pla especial d’emergències per incendis forestals de Catalunya (INFOCAT). La continuació de l’evolució favorable de l’incendi permetria baixar a fase d’alerta, sempre d’acord a la valoració que en faci Bombers de la Generalitat.

Actualització 18/5/2012 – 7:30 h

 

El fum de l’incendi visible des de l’aire (Font: Vilaweb)

 

Més informació actualitzada

L’abundància no és garantia contra l’extinció

Platystrophia ponderosa, braquiòpode (Ordovicià superior) provinent d’Indiana (EEUU) (Font: Wikipedia)

Un equip d’investigadors de la Universitat de Georgia, als EEUU, ha analitzat més de 46.000 fòssils de 52 jaciments i ha trobat que el nombre elevat d’individus va ajudar els braquiòpodes a sobreviure a l’extinció ordoviciana, que va produir la mort d’aproximadament la meitat de formes de vida de la Terra, fa uns 444 milions d’anys. Sorprenentment, però, l’abundància no va ajudar aquestes espècies a persistir períodes llargs fora de l’esdeveniment d’extinció. La investigació, publicada recentment a la revista Paleobiology per A. Zaffos & S.M. Holland (2012) permet analitzar la dinàmica de les extincions, fenomen que no és fàcil d’abordar amb dades empíriques des de la Biologia de la conservació.

Andrew Zaffos, Steven M. Holland (2012)

Abundance and extinction in Ordovician–Silurian brachiopods, Cincinnati Arch, Ohio and Kentucky.

Paleobiology 38 (2): 278 DOI: 10.1666/10026.1

Els investigadors van estudiar una trentena de gèneres de braquiòpodes i els van classificar en dos grups, els que havien sobreviscut a l’extinció de l’Ordovicià i els que no, així com en funció de la durada de presència al registre fòssil. Van trobar una relació entre abundància i supervivència a l’episodi d’extinció, però no hi va haver correlació entre abundància i durada; de fet, els membres dels gèneres més rars van ser presents durant més temps en el registre fòssil.

Més informació